InNER SIDE
Residence web
(confinated in Andorra)
TIME LAPSE
En aquestes setmanes de confinament, la casa, la llar s'ha convertit en el nostre més benvolgut refugi. Un lloc on sentir-nos fora de perill, subjectes a una falsa sensació de seguretat, on l'enemic, invisible, impalpable i inapreciable, roman aparentment fora de les seves parets. Mai havíem conviscut tant amb nosaltres mateixos. Els detalls són més presents i més importants. La contemplació és permanent. És el real.
Passem el nostre dia a dia amb certa organització, tedi, desassossec, intentant evadir-nos i lluitar contra l'aclaparament que ens produeix el pas interminable de les hores. Dies llargs i iguals. Temps detingut.
Evitem el afora, amb desitjos d'aconseguir aquest exterior que d'una banda ens atreu però per un altre rebutgem per ser el que ens provoca la inseguretat i incertesa d'un futur desconegut. Un món diferent que no intuïm si serà millor o pitjor, però segur que menys lliure.
No sabem que vindrà, no tenim referències. Tot és com una pel·lícula de ciència-ficció que de sobte s'ha fet realitat. La realitat supera la ficció.
En estas semanas de confinamiento, la casa, el hogar se ha convertido en nuestro más apreciado refugio. Un lugar donde sentirnos a salvo, sujetxs a una falsa sensación de seguridad, donde el enemigo, invisible, impalpable y inapreciable, permanece aparentemente fuera de sus paredes. Nunca habíamos convivido tanto con nosotros mismos. Los detalles son más presentes y más importantes. La contemplación es permanente. Es lo real.
Pasamos nuestro día a día con cierta organización, tedio, desasosiego, intentando evadirnos y luchar contra el agobio que nos produce el paso interminable de las horas. Días largos e iguales. Tiempo detenido.
Evitamos el afuera, con deseos de alcanzar ese exterior que por un lado nos atrae pero por otro rechazamos por ser lo que nos provoca la inseguridad e incerteza de un futuro desconocido. Un mundo diferente que no intuimos si será mejor o peor, pero seguro que menos libre.
No sabemos que vendrá, no tenemos referencias. Todo es como una película de ciencia-ficción que de pronto se ha hecho realidad. La realidad supera la ficción.
During these weeks of confinement, our house, our homes, have become the refuge we most appreciate. A place where we can feel safe, where we can hold onto a false sense of safety, where the invisible, intangible, imperceptible enemy is locked out. We never spent so much time alone with ourselves. All details become more present and relevant. We live in a permanent state of contemplation. It is what’s real.
We spend our days in some organised, tedious, uneasy manner, trying hard to detach from reality and fight the ennui caused by this neverending ticking of the clock. Those long, identical days. Delayed time.
We avoid going outside, yet we long for that outdoors that both lures and repulses us. Because it is what makes us feel this insecure, this uncertain about the future. A future in a different world, one that we cannot know if it will be better or worse, but in which we will be less free for sure.
We do not know what is to come, we have no prior reference. As if a science-fiction film suddenly became real. Reality overcomes fiction.
Traducción:https://martamunozcobo.com/
DYSTOPIC STORYBOARD
Hivern 2020. Dos mesos de confinament on les úniques finestres al món han estat a través d'internet, els mitjans de comunicació o les xarxes socials.
Qui anava a suposar, a l'inici de l'any, que anàvem a viure una situació semblant? Una realitat que més s'assembla a una pel·lícula, d'aquestes de ciència-ficció, coreana, on la distopia és el present, i a diferència de les pel·lícules americanes, on sempre es guanya i se surt vencedor per la gràcia de Déu i d'Amèrica, en aquest cas acaba malament.
Sí, perquè la nostra pel·lícula no ha acabat i per a totes les víctimes i afins del coronavirus ha acabat molt malament.
Tot això ho hem vist i viscut des de la seguretat de les nostres cases, posant totes les mesures que ens aconsellaven els experts per a evitar ser contagiats pel virus. Alguns ho hem aconseguit. Altres desgraciadament no.
En aquest projecte simulo un storyboard per a una pel·lícula del que ha passat. Intercalo imatges extretes d'internet, de xarxes socials, captures de pantalla d'algunes pel·lícules sud-coreanes per a mostrar que el que ens sembla irreal és el real, la qual cosa ha passat de debò, a nivell mundial.
La selecció d'imatges podria ser immensa. Cadascun ens faríem la nostra pròpia pel·lícula amb el que ens pot haver impactat més, i seria sempre incompleta.
El rodatge continua encara. Llestos Càmera Acció!!!
Mides dibuix: 29,5 x 21 cm
Invierno 2020. Dos meses de confinamiento donde las únicas ventanas al mundo han sido a través de internet, los medios de comunicación o las redes sociales.
¿Quién iba a suponer, a principios de año, que íbamos a vivir una situación semejante? Una realidad que más se asemeja a una película, de esas de ciencia ficción, coreana, donde la distopía es el presente, y a diferencia de las películas americanas, donde siempre se gana y se sale vencedor por la gracia de Dios y de América, en este caso acaba mal.
Sí, por que nuestra película no ha acabado y para todas las víctimas y allegados del coronavirus ha terminado muy mal.
Todo esto lo hemos visto y vivido desde la seguridad de nuestras casas, poniendo todas las medidas que nos aconsejaban los expertos para evitar ser contagiados por el virus. Algunxs lo hemos conseguido. Otrxs desgraciadamente no.
En este proyecto simulo un storyboard para una película de lo que ha pasado. Intercalo imágenes extraídas de internet, de redes sociales, capturas de pantalla de algunas películas surcoreanas para mostrar que lo que nos parece irreal es lo real, lo que ha pasado de verdad, a nivel mundial.
La selección de imágenes podría ser inmensa. Cada uno nos haríamos nuestra propia película con lo que nos puede haber impactado más, y sería siempre incompleta.
El rodaje continúa todavía. ¡¡¡Listos Cámara Acción!!!
Medidas dibujo: 29,5 x 21 cm
Winter 2020. Two months of confinement in which the internet, and traditional and social media became our only windows to the world.
Who could imagine, at the beginning of the year, that we would live through a situation like this? This reality looks more like a film, the Korean science-fiction type, set in a dystopian present where, unlike their American counterparts -where winners always win by God’s grace, the ending goes wrong.
Yes, because our film isn’t over, and for all the victims and relatives of Covid-19 patients, the ending went really wrong.
We’ve seen all of it, and lived all of it, from the safety of our homes. Implementing every measure that experts recommended us to avoid becoming infected. Some of us succeeded. Others, unfortunately, did not.
In this project, I feign a film storyboard of these events. I alternate images found on the internet, in social media, and screenshots from South Korean films to portray what seems unreal or real to us. These true, worldwide events.
Our selection of images could be endless. Each of us would make our own film with the events that shocked us the most, yet it would always be incomplete.
Filming continues. Ready… Camera, action!!
Size drawings: 29,5 x 21 cm Traducción:https://martamunozcobo.com/
InNER SIDE
Artist Residence on the WWW
A State of Permanent Exception Project by Rad’Art
In collaboration with Rates de Biblioteca research group